Connectivisme. Definició i principis

El connectivisme és una nova corrent, desenvolupada per George Siemens i ampliada per Stephen Downes, la qual surt per la necessitat de trobar una teoria del coneixement i l’aprenentatge lligada al canvi que les TIC han produït en la societat i que pugui descriure com té lloc l’aprenentatge de l’individu quan fa ús d’Internet i de les xarxes socials dins l’era de les noves tecnologies. L’aprenentatge es produeix a través de connexions dins la xarxa.

El connectivisme integrarà l’efecte de tres components: la teoria del caos, la importància de la xarxa i les teories de complexitat i autoorganització. Les teories de l’aprenentatge com són el conductivisme, el cognitivisme i el constructivisme no són suficients per a l’aprenentatge en l’era digital. Aquestes teories tenen com a principi central el fet que l’aprenentatge es produeix dins de l’individu, per contra, el connectivisme estableix que l’aprenentatge té lloc fora de l’individu qui construeix el seu propi coneixement. L’aprenentatge serà un procés continu on la tecnologia afectarà la manera d’aprendre. L’individu ha de saber aplicar els principis d’exclusió i rellevància i reconèixer quan una nova informació pot alterar les decisions preses anteriorment.

PRINCIPIS DE DISSENY DERIVATS DE L’ENFOCAMENT CONNECTIVISTA	REPERCUSIONS EN EL DISSENY TECNOPEDAGÒGIC
Utilitza i fomenta l'ús de les noves tecnologies en el procés d'ensenyament-aprenentatge.	En les activitats s’ha de promoure no només l’ús  de les noves tecnologies sinó també a fer-ne un bon ús.
L'aprenentatge està basat en l'intercanvi d'opinions i la seva diversitat, donant tants punts de vista com sigui possible. Això provoca una aparent sensació de caos i desordre en l'adquisició de coneixements.	És necessari i convenient crear equips interdisciplinaris per plantejar l’acció educativa. El nou coneixement après prové de conceptes anteriors i de la formació de connexions entre els camps, les idees i els conceptes que el dissenyador instruccional haurà de plantejar-se.
L’aprenentatge és un procés de connectar nodes o fonts d’informació especialitzats.	Es construeix el coneixement connectant peces d’informació distribuïdes per la xarxa a través de blogs, wikis, etc. Es genera coneixement a partir de la connexió amb el coneixement generat per un altre usuari.
L’aprenentatge pot residir en dispositius no humans i en els nodes creats per les xarxes d’aprenentatge.	Cal saber utilitzar els dispositius no humans adequadament per triar la informació important i ampliar el material no curricular. La tecnologia posa a disposició de l’alumnat les eines instruccionals per a recolzar l’aprenentatge mentre es du a terme la tasca a realitzar. La teoria instruccional és clau per a guiar el disseny d’aquestes eines.
La capacitat de saber augmentar els coneixements és fonamental, és a dir, és més important saber trobar la informació que conèixer-la.	Importància de l’adquisició de coneixements de l’alumnat així com el desenvolupament de la competència d’aprendre a aprendre i el sentit crític.
En les activitats connectivistes es busca sempre que la informació sigui el més actualitzada i precisa possible.	Els continguts que es proporcionen als alumnes per al seu aprenentatge han de ser el més actualitzats possible i fruit del treball cooperatiu per tal de donar un coneixement actual.
La presa de decisions és, en ella mateixa, un procés d’aprenentatge. Escollir què aprendre i el significat de la informació que es rep, és vist a través de la lent d’una realitat canviant. Una resposta correcta avui, pot estar equivocada demà degut a alteracions de l’entorn informatiu que afecta a les decisions.	El disseny instruccional deixa de ser lineal i unidireccional. L’alumnat passa a ser treballador, estudiant autònom i professor.
Fomentar i mantenir connexions és necessari per a facilitar l’aprenentatge continu.	L’aprenentatge és continu i en temps real perquè ens podem connectar en qualsevol moment i en qualsevol lloc facilitant la creació i distribució dels materials produïts.
L’habilitat de veure connexions entre àrees, idees i conceptes és una habilitat clau.	Es genera aprenentatge desenvolupant les habilitats de saber on buscar i com transformar el coneixement per trobar-lo  mitjançant les connexions adequades. Es fomenten altres competències en l’alumnat com cercar, valorar, mostrar un esperit crític i prendre decisions.